Origen del nom

La lectura de la paràbola de l’oceà d’Stanislas Grof ens va semblar una bona analogia amb el treball realitzat a Biodansa.

El sistema Biodansa treballa l’expressió saludable de la identitat de cada persona, des de la seva individualitat fins a la connexió amb la totalitat del medi on viu. Les gotes d’aigua es vinculen al voltant d’una proposta afectiva a tres nivells: individual, amb el grup (ones) i amb el medi on es troben (oceà). Sense perdre mai la seva estructura ni la seva individualitat, cada floc de neu és l’oceà, l’ona i la gota d’aigua. Així va sorgir el nom de Océano que danza (Oqd).

Paràbola de l’Oceà. Stanislav Grof

“La consciència universal es compara sovint amb l’oceà: una massa fluida, indiferenciada, i la primera fase de la creació correspondrà a la formació d’ones. Una ona pot ésser considerada com una entitat individual; no obstant això, és evident que l’ona és l’oceà i que l’oceà és l’ona. Al capdavall no hi ha cap separació ni distinció.

La fase següent de la creació serà una ona que es trenca contra les roques i evaporant-se en l’aire com gotes d’aigua, que existiran en tant que entitats individuals durant un període breu, abans que l’oceà se les torni a engolir. Així doncs, ens trobem aquí amb moments fugaços d’existència separada.

Però imaginem ara l’aigua evaporant-se tot formant un núvol. Aleshores, la unitat original es difumina i s’amaga al darrere d’una veritable transformació, i cal saber una miqueta de física per adonar-se que aquest núvol és l’oceà i que l’oceà és el núvol. Això no obstant, al capdavall, l’aigua del núvol acabarà ajuntant-se amb la de l’oceà sota la forma de pluja.

La separació final, on el vincle amb la font originària apareix totalment oblidat, s’il•lustra tot sovint mitjançant un floc de neu que s’ha cristal•litzat a partir de l’aigua del núvol que, en el seu origen, s’havia evaporat de l’oceà. Tenim aquí una entitat molt estructurada, molt individual i separada que no implica, aparentment, cap semblança amb la font.

Ara ens calen realment uns coneixements sofisticats per reconèixer que el floc de neu és l’oceà i que l’oceà és el floc de neu. I per a ajuntar-se amb l’oceà, el floc de neu ha d’abandonar la seva estructura i la seva individualitat; ha de sotmetre’s a la mort de l’ego, d’alguna manera, per tornar a la seva font.”